L’arribada d’un nou membre a la família és sempre un moment màgic. Podrà ser o no desitjat, podrà haver estat buscat o potser haurà estat trobat. Potser haurà estat una gestació sense complicacions o amb totes les possibles incidències del món. El part potser haurà estat ràpid o d’aquells que no s’acaben mai. Qui ho sap, també es pot ser que vingui d’un altre família per mitjà de l’adopció. Però el que és ben cert, és que quan arriba un nou membre al “clan” és per que la seva presencia és necessària. Ja descobrirem per a què.
És en aquest moment en el que intervé aquella figura que, estic segura tothom coneix, s’encarrega de certificar que aquell nadó és teu i del seu pare (normalment la parella de la mare), si és nascut al si de la família, amb frases com:
- És idèntica a tu!
- Té el nas del seu pare!
- Igualeta al seu germà quan era petit…
Normalment aquesta figura la ocupen els avis o els tiets, les persona més gran del clan. Tot i que tothom es veu amb cor d’opinar.
El que pocs saben és que aquestes afirmacions són molt significatives per al nostre inconscient. D’una banda, ens donen informació que som membres del clan, perquè tenim una certa semblança física i que per tant formem part del grup. D’altra banda et valoren o et desvaloritzen amb aquelles afirmacions tan boniques i gratuïtes de, és preciós o que lletjot és el pobre, i són una mena de certificació que el fill és de la mare (que l’ha parit) i del senyor que està assegut al costat de la mare i que té el nadó en braços.
Potser hi haurà qui aquesta reflexió li semblarà fora de lloc o extravagant però l’inconscient pren el llenguatge sense prejudicis i quan algú diu “és igual que el seu pare” l’inconscient entén que aquest és el pare ( el que significa que la mare no l’ha enganyat).
Anirem creixent i trobarem semblances i diferències amb uns i altres. S’aniran definint els nostres trets físics. La genètica farà de les seves i ens assemblarem a la mare en la pell i al pare en els ulls. Però, també tindrem geni i saviesa, serem agraïts, dormilegues. Això no són trets físics, són conductuals. Algú es preguntarà: Això també s’hereta? Hi ha un cromosoma per a ser simpàtic?
Doncs sí senyors! Tots sabem que hi ha una herència genètica. Però no només es transmeten els tres físics si no que també es transmeten les emocions.
Se sap, des dels anys 70, que el nucli de les cèl·lules utilitza un component estructural de les molècules orgàniques, el grup metil, per a saber quines peces d’informació fan quina funció. Vull dir, que ajuda a la cèl·lula a decidir si serà una cèl·lula de la pell o bé cardíaca. Aquest grup metil està a prop del codi genètic però no li pertany. L’Epigenètica és el camp que s’encarrega d’estudiar aquestes relacions i dels trets del caràcter se n’ocupa la Epigenètica Conductual.
Hi ha estudis que demostren que certs esdeveniments produeixen canvis a nivell orgànic (al grup metil del que parlàvem abans) de la mateixa manera que tenir certs hàbits alimentaris ens són beneficiosos o que estar exposat a diverses substàncies ens és perjudicial. Les experiències gratificants i les no gratificants (que són diferents maneres de rebre la impressió de les emocions) del nostre passat així com dels nostres avantpassats immediats deixen ferides moleculars a l’ADN. No vol dir que l’ADN canvií si no que aspectes psicològics i de la conducta (aquells que poden regular-se químicament com la depressió) poden ser enviats als descendents.
De tal manera que sabem que les experiències, sobretot les viscudes de manera traumàtica, faran que hi hagi algun canvi a nivell orgànic. Això es podrà traduir en dolor, alteracions a la pell, dificultats en la digestió o càncer i com que ha quedat inscrit a la informació genètica, entenem que les experiències traumàtiques viscudes pels nostres avantpassats també han quedat adherides a l’ADN de tal manera que això explicaria que cada poble o cada raça podria porta inscrit en el seu codi genètic la història i la cultura. Anys d’esclavitud ens països africans, processos de revolució en pobles sotmesos i avolits per altres civilitzacions o bé una infantesa plena de maltractaments verbals i/o físics.
Per tant, que les experiències dels nostres precedents modelen la nostra pròpia experiència de món i no només l’herència cultural sinó a través de l’herència genètica.
Aquests serien uns dels punts de partida de l’Epigenètica conductual. en el moment que ens adonem que som incoherens entre el que sentim, pensem o fem, aquesta incoherencia s’expressarà a través d’un símptoma.
Algú es podrà preguntar: Amb tot això que puc fer? Doncs bé, per començar, una bona eina de treball pot ser conèixer la nostra història familiar, ubicar-los en el temps. Si van viure una guerra, si van ser immigrants, famílies acomodades, etc. Conèixer el nostre arbre genealògic.
Saber detalls de la nostra família, si s’estimaven, si es van casar per conveniència, potser algú va haver de fugir per a salvar la vida. Tot allò que ha succeït abans es pot tornar a repetir en les generacions següents si és que ha estat un conflicte que no s’ha resolt o ha estat una situació que ha ajudat a donar continuïtat a la família. Potser no serà la mateixa situació però serà sota la mateixa emoció.
Ja sabeu que les emocions mouen el món, ens fan sentir, recordar i viure. Allò que ens emociona, ja sigui en positiu (alegria) o en negatiu ( tristesa, fàstic, ira, por) és el que queda gravat. Si parem atenció per un moment a nosaltres mateixos observarem que tenim una manera de fer i que segurament correspon a algun tret, alguna manera de fer d’ algú que ha viscut abans que nosaltres. Entendre que aquella persona va reaccionar així per salvar la vida (per exemple) podrà fer que entenguem que és allò el que s’ha gravat a nivell genètic perquè ha estat útil per a ell i la biologia entén que serà útil per a els altres.
Hi haurà vegades que entendrem allò que va passar i com ressona a les nostres vides però hi haurà vegades que no ho entendrem i necessitarem que algú ens acompanyi, un especialista que ens ajudi a entendre el camí que ha fet la nostra família per arribar fins a nosaltres.
Fins aviat. Seguirem buscant el sentit, creant la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada