Explica la mitologia que Procusto tenia una casa a la muntanya on oferia allotjament als viatgers solitaris. Els convidava a dormir al seu llit de ferro on mentre el viatger dormia el lligava al llit. Si aquest era més alt de la llargada del llit li tallava les cames per tal de que encaixés a la perfecció al llit i si el viatges era més aviat de talla petita el lligava i organitzava un sistema per a estirar-li el cos per tal que el viatger donés la talla. Així va ser fins que un dia, es va trobar amb en Teseu (d’origen grec, rei d’Atenes, fill de Poseidó), qui va convidar a Procusto a comprovar si el seu cos encaixava amb les dimensions del llit en qüestió. Quan Procusto va jeure al llit, Teseu el va lligar i torturar per a “ajustar-lo” al llit com feia ell amb els viatgers, tallant-li les cames i finalment el cap.
Algú pot pensar: Quina història més tètrica! D’altres creuran que m’he begut l’enteniment.
La història de Procusto pot semblar extreta d’una peli de terror i, amb tota la raó, exagerada però si som capaços de donar un pas enrere i mirar la història que ens ofereix la mitologia amb perspectiva serem capaços de veure que aquesta història, digne d’un film de Tarantino, està present en més d’una situació de la nostra vida quotidiana.
Quantes vegades no ens han fet entendre coses que nosaltres veiem d’una altra manera? Alguna vegada hem canviat un pentinat, una peça de roba o alguna cosa que ens agradava perquè algú ens ha dit quelcom semblant a ,On vas així?!
Els radicalismes, els comportaments xenòfobs, algunes doctrines religioses... Aquest donar a entendre que el meu pensament és la veritat i que l’altre està equivocat és convertir-se en Procusto.
Cada vegada que valorem a l’altre des de la nostra microvisió i no des de la seva percepció de la realitat estem convertint-nos en Procusto ja que el jutgem des de la nostra perspectiva, no des de la seva.
Sovint invertim molta energia emocional en fer canviar als altres, en esperar que els altres s’ajustaran als nostres estàndards de món ideal, de com haurien de ser, o prenent responsabilitats sobre la nostra felicitat. Vull dir, que de vegades creiem que qui tenim al costat ens farà feliços (aquí no entrarem perquè ja hem fet pinzellada en un altre entrada sobre les expectatives i la felicitat)
Cadascú és com és i si volem fer tants canvis en qui tenim al davant, potser és que ens agraden certes coses i d’altres no. Llavors, no és més fàcil invertir la nostra energia emocional en qui realment ens omple?
La majoria dels problemes del món estan basats en la comunicació i gran part dels problemes de parella esdevenen en el moment en el que tractem d’imposar la nostra voluntat a l’altre i controlar-los, encara que sigui de manera inconscient.
En la nostra vida quotidiana hi ha moltes situacions en les que hem de jeure al llit de Procusto, o com diríem col·loquialment, “passar per l’aro”. Cada vegada que hem de formalitzar un document per a una entitat estatal, anem a hisenda, utilitzem un programa informàtic, etc. Cal fer-ho com indica el servidor, tot i que sovint creiem que hi ha una manera més senzilla de fer-ho, sense tants papers i formalismes. Però així és com està establert i així ho fem.
El que vull dir és que ja prou vegades hem de fer coses ajustant-nos als requeriments dels altres com per ser subjectes en les nostres vides personals d’aquest parany, i si més no que siguem conscients de que ho estem fent i quin és el preu de cedir a jeure a un llit tant dur. Perquè, que no s’enganyi ningú, tot té un preu en aquesta vida i de vegades és molt car (dignitat, personalitat...) A què estàs disposat a renunciar per consentir a l’altre? Aquesta renuncia t’està fent feliç? I al teu paràsit? En tindrà prou aquesta vegada o seguirà xuclant?
Una persona a la que tinc en consideració em va dir una vegada:
Quin preu té el teu cul?
El meu professor d’Antropologia, Cesc Cònsola a qui mai estaré prou agraïda per transmetre la seva saviesa, ens va aclarir un dia les diferències que hi havia entre l’ésser humà i la paparra. A part de les obvietats d’espècie i la filogenètica (per a qui se li hagin acudit).
La principal diferència era que la paparra xuclava la sang del seu hoste fins que en tenia prou per viure però que l’ésser humà a més de ser un paràsit (com la paparra) i xuclar la “sang” del seu hoste (tant real com simbòlicament, tots coneixem als vampirs emocionals) segueix xuclant sense tenir-ne mai prou i segueix fins que l’altre no pot donar més de si. Val a dir que la paparra es mereix més respecte que l’ésser humà.
És en aquest moment en el què els éssers humans, i perdoneu que em repeteixi però és que crec que el terme persona té un altre tarannà, busquen un altre hoste de qui viure o diu quelcom semblant a:
Si de debò m’estimessis ho faries... ( imagineu l’escena amb cara d’indignació i pena a parts iguals)
Aquí és on, tot i estar a prop de l’anèmia emocional, a sobre ens fan sentir malament i culpables. La culpa, que ens arriba del catolicisme, és una de les coses més tòxiques que existeix.
Ser paràsit és tot un art, no tothom està capacitat per aquesta funció.
Caldria tenir present que sovint caiem en mans d’aquests éssers per que estem famèlics i mancats d’afecte. Moltes vegades, per no dir sempre, de manera inconscient. Perquè, per a qui no ho sàpiga, la nostra vida està dirigida en un 95% per actes inconscients.
Qui cregui que és amo de la seva vida té molt camí per a recórrer. Del que es tracta és de detectar aquests actes inconscients i fer-los conscients, el que anomenem despertar de la consciència.
Feta aquesta relació que em semblava interessat entre Procusto i la fauna continuaré...
De veritats n’hi ha moltes i de molt diverses.
Una de les premisses que caldria valorar és que el mapa no es el territori.
Ens arriba de la PNL (Programació Neuro Lingüística), i vol dir que el que veiem i vivim és una part de tot el que hi ha. Com apuntàvem a la primera entrada, el món és diferent segons les ulleres amb què el mirem i a mida que caminem podem observar com s’amplia el mapa i podem veure més part del territori. Però cal tenir en compte que cada persona té un mapa que pot semblar-se més o menys al nostre. Personal i susceptible de ser compartit, però no imposat.
Que podem aprendre de Procusto el Sanguinari?
Que cal mirar el món amb ulls innocents, amb esperit crític i alhora amb ànima de d’evolució i canvi, amb el cor.
Fins aviat. Seguirem buscant el sentit, creant la nostra vida.
