Fa uns dies, com cada
tarda, estava passejant les meves gosses. Era aquella hora de moviment,
d'anar d'aquí cap allà. Uns a comprar a corre-cuita, d'altres a prendre la
fresca després de la feina més pausadament o d'altres començant a recollir-se.
Encara hi havia menuts que aprofitaven el relax dels pares tot apurant els
últims dies de l'estiu jugant a la plaça abans de començar
l'escola.
Mentre feia la passejada vaig veure un noi i
durant 2 segons es va activar la App de reconeixement facial (com la que tenen
al CSI) i, -Sí Senyor! -amb aquell noi havíem coincidit a l'escola.
Curiosament, a ell també se li havia activat la App i en uns segons ens vam
reconèixer. Quant de temps havia passat! Fent un recompte ràpid, aproximadament
uns 16 anys, no vam perdre temps i ens vam posar al dia.
Vam iniciar tota una bateria de preguntes i
afirmacions i es van activar els records
-Hola, quant de temps! Com et va tot?
Tens fills? On treballes? Quant de temps ha passat...! Et recordes
d'aquest, d'aquella, d'allò...
Amb els seus corresponents, Apppa!
Que bé! Si home...
Amb això que em va comentar una cosa que em
va semblar interessant i és el que m'agradaria compartir.
Em va explicar que tocava en un grup des que
tenia quinze anys, en un local, un dia a la setmana. Va afegir amb èmfasi que
era un dels moments que més li agradava de la setmana. Aquella estona de
compartir amb els col·legues unes birres i tocar la guitarra,
de riure una estona, era el seu moment; però que tenia petits conflictes
domèstics pel fet de conservar aquest hàbit. Sembla ser que tot i
que amb la seva parella es respectaven els espais ella no acabava d'entendre
que ell necessités aquest espai de desconnexió temporal de la família.
Aquesta conversa em va fer recordar un llibre que vaig llegir l'any passat, El buen amor de la pareja, cuando uno y uno suman más que dos, de l'escriptor, psicòleg humanista i director de l'institut Gestalt de Barcelona, entre altes coses, Joan Garriga.
El recomano amb molt d'entusiasme i des de
la tendresa que em va despertar. Em va fer reflexionar, em va aportar noves
visions i em va aclarir conceptes.
I és que de parelles n'hi ha tantes com
persones al món! Però d'amor, des de el meu punt de vista, només n'hi ha dos:
el bon amor i el del mal amor.
El bon amor comença per l'amor a un mateix.
Hom no pot donar allò que no ha conegut. Seria quelcom semblant a un valor. Per
tant no podem transmetre valors sense haver-los experimentat abans.
Doncs amb l'amor passa el mateix, podem
creure que estimem amb totes les nostres forces al qui ens envolten tot
guarint-los però si no ens hem estimat abans no transmetrem l'amor en la seva
essència. Algú ha sentit en una conversa una frase com, els meus pares m'ho van
donar tot i no em va faltar res però no em vaig sentir estimat? Doncs aniria
per aquí la cosa.
Val a dir que només pel fet d'entendre
l'amor com a valor ja és un bon punt de partida per a despertar la
consciència. Després, entenent que aquells que ens han cuidat i ens han estimat
“a la seva manera”, que ho han fet tan bé com han pogut o han sabut en el seu
moment i prenent consciència que ells també han estat subjectes estimats en
algun moment. És quan s'arriba al començament per entendre-ho sense emetre
judicis.
I hi ha qui es preguntarà:
-Si no hem conegut l'amor com podem
estimar-nos a nosaltres mateixos?
Doncs bé, és una bona pregunta. L'amor
comença, com moltes altres coses, per prendre consciència de la seva mancança i
per entendre que, com apunta amb molta saviesa l'escriptor, ningú pot fer-te
feliç i ningú pot fer-te infeliç sinó que tot està dins teu.
Ningú té el poder de fer-nos feliços i ni
tan sols li hem de donar aquest poder. La parella per ella mateixa no dona la
felicitat tot i que pot aportar moltes coses que en la seva conjunció ens fan sentir
o experimentar la felicitat. De la mateixa manera tampoc té el poder de fer-nos
infeliços ja que estaríem deixant les nostres vides en mans dels altres.
Aleshores, en quina situació ens deixa? Som directors o per contra
protagonistes de les nostres vides?
l'amor a un mateix comença per escoltar-nos
i ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb la coherència entre el que penso, el
que dic i el que faig. Cosa que, d'altra banda, no és senzilla. Sovint implica
dir que No. Un dels monosíl·labs més senzills i més complicats de
pronunciar. No des de el respecte i l'amor cap a l'altre i
sobretot a un mateix.
Quan dipositem expectatives en els
altres, ens enlluernem del temps de l'enamorament i aquest, per l'ordre natural
de les coses, es va transformant. Poden esdevenir-se petites alteracions de la
percepció. Vull dir, que allò que veiem en l'altre ja no sigui tan espectacular
i en definitiva que ja no és el superheroi. Adonar-nos que és de carn i ossos!
És aquest moment en el que si no hem acceptat la globalitat de l'altre des de
la calma, la serenitat, el respecte, l'admiració i l'acceptació dels seus
defectes i les seves virtuts, un "et veig com algú que es mostra
davant meu com un igual", pot arribar a ser el moment en que
apareguin les frustracions i les desil·lusions. El moment en que ens adonem que
tot això era un miratge, creat per nosaltres. Un miratge on creient que d'es de
l'altre jo podria ser o l'altre faria que jo fos...feliç?
Res més lluny de pretendre que això sigui un
consultori sentimental ni un conseller de parelles, ja que no sóc una experta
en l'amor i com tothom he viscut l'alegria i la tristesa, la il·lusió i la
decepció, el que si sé és que de tot n'he après, sobretot de les experiències
negatives i que gràcies a elles estic en aquest camí i no en un altre. El que
vull és compartir el que he après, sentit i experimentat.
Per acabar l'entrada d'avui m'agradaria
compartir el que ens arriba a través del savi hindú Swami Prajnanpad. És el que ell anomena
"criteris per a reconèixer el valor profund de la parella".
El primer que diu és que sigui fàcil,
ha de fluir, sense entrebancs. Que no suposi un desgast emocional important,
allò que diem de que "el que bé comença bé acaba". Sentir
benestar. Qui més qui menys ha viscut alguna relació en la que tot eren
dificultats, on tot grinyolava. Però els moments de dificultats es superen amb
la unió i la complicitat, sabent que dues taronges juntes pesen més que dues
mitges taronges.
En segon lloc apunta que els components de
la parella han de tenir semblances, que no
han de ser massa incompatibles i que han de ser capaços de comprendre l'altre
en la seva diferència. No només en les diferències que ens venen implícites pel
fet de ser homes i dones, que també cal posar-hi atenció, sinó també en les
possibles procedències d'ambdós, diferències entre dinàmiques dels clans
familiars i preferències personals. Per exemple, una parella establerta entre
persones de diferents cultures tindran certes diferències en les creences que
caldrà tenir presents, entendre, integrar... o parelles amb diferents classes
socials en les que possiblement sorgeixin desacords per part de les famílies de
procedència, o senzillament a mi m'agrada llegir i a tu l'esport. Entendre i
reconèixer allò que ens separa i estimar a l'altre des de les posicions,
percepcions, inquietuds, gustos diversos.
En tercer lloc fa referència al fet que
siguin companys. Sentir que l'altre és un amic amb qui compartir
allò que ens agrada i el que ens allunya, entendre l'altre i sentir-nos
entesos. En definitiva tenir algú que ens acompanya i a qui acompanyar en
les diferents situacions que esdevindran al llarg de la vida ja que la parella
té un propòsit comú: caminar junts pel mateix camí, tenint cura de l'altre.
La fe i la confiança en
l'altre és la quarta condició. No haver de protegir-nos, de protegir el nostre
cor, la nostra ànima. Saber que amb l'altre hi ha una base ferma on
sustentar l'amor.
Confiança en que l'altre complirà el seu
compromís però sabent que és possible que en algun moment no ho faci. És en
aquest moment en el que hem de tenir la fortalesa de saber que ho podrem
acceptar i seguir caminant, perquè la confiança no dona garanties.
En el moment en el que desapareix la
confiança i s'instaura el seu oposat, la por, cal saber que no hi ha gaire més
a fer.
La cinquena condició per al benestar de la
parella és el desig del benestar de l'altre per sobre de les
nostres necessitats, per sobre de la necessitat de que l'altre ens ha de fer
feliços a nosaltres, d'una manera espontània, que es doni des del cor sense
pensar-hi. No a través de les nostres projeccions.( d'instrumentalitzar el
benestar de l'altre en benefici propi) Es tracta de trobar la felicitat a
través de la de l'altre. Aquest desig de benestar altruista es dona entre pares
i fills però no és tan senzill en les parelles...
Fins aviat. Seguirem buscant el
sentit, creant la nostra vida.
