El Bon Amor

Fa uns dies, com cada tarda, estava passejant les meves gosses. Era aquella hora de moviment, d'anar d'aquí cap allà. Uns a comprar a corre-cuita, d'altres a prendre la fresca després de la feina més pausadament o d'altres començant a recollir-se. Encara hi havia menuts que aprofitaven el relax dels pares tot apurant els últims dies de l'estiu jugant a la plaça abans de començar l'escola. 

Mentre feia la passejada vaig veure un noi i durant 2 segons es va activar la App de reconeixement facial (com la que tenen al CSI) i,  -Sí Senyor! -amb aquell noi havíem coincidit a l'escola. Curiosament, a ell també se li havia activat la App i en uns segons ens vam reconèixer. Quant de temps havia passat! Fent un recompte ràpid, aproximadament uns 16 anys, no vam perdre temps i ens vam posar al dia.

Vam iniciar tota una bateria de preguntes i afirmacions i es van activar els records

-Hola, quant de temps! Com et va tot? Tens fills? On treballes? Quant de temps ha passat...! Et recordes d'aquest, d'aquella, d'allò...

Amb els seus corresponents, Apppa! Que bé! Si home... 

Amb això que em va comentar una cosa que em va semblar interessant i és el que m'agradaria compartir.

Em va explicar que tocava en un grup des que tenia quinze anys, en un local, un dia a la setmana. Va afegir amb èmfasi que era un dels moments que més li agradava de la setmana. Aquella estona de compartir amb els col·legues unes birres i tocar la guitarra, de riure una estona, era el seu moment; però que tenia petits conflictes domèstics pel fet de conservar aquest hàbit. Sembla ser que tot i que amb la seva parella es respectaven els espais ella no acabava d'entendre que ell necessités aquest espai de desconnexió temporal de la família.

Aquesta conversa em va fer recordar un llibre que vaig llegir l'any passat, El buen amor de la pareja, cuando uno y uno suman más que dos,  de l'escriptor, psicòleg humanista i director de l'institut Gestalt de Barcelona, entre altes coses, Joan Garriga. 

El recomano amb molt d'entusiasme i des de la tendresa que em va despertar. Em va fer reflexionar, em va aportar noves visions i  em va aclarir conceptes. 

I és que de parelles n'hi ha tantes com persones al món! Però d'amor, des de el meu punt de vista, només n'hi ha dos: el bon amor i el del mal amor.

El bon amor comença per l'amor a un mateix. Hom no pot donar allò que no ha conegut. Seria quelcom semblant a un valor. Per tant no podem transmetre valors sense haver-los experimentat abans. 

Doncs amb l'amor passa el mateix, podem creure que estimem amb totes les nostres forces al qui ens envolten tot guarint-los però si no ens hem estimat abans no transmetrem l'amor en la seva essència. Algú ha sentit en una conversa una frase com, els meus pares m'ho van donar tot i no em va faltar res però no em vaig sentir estimat? Doncs aniria per aquí la cosa.

Val a dir que només pel fet d'entendre l'amor com a valor  ja és un bon punt de partida per a despertar la consciència. Després, entenent que aquells que ens han cuidat i ens han estimat “a la seva manera”, que ho han fet tan bé com han pogut o han sabut en el seu moment i prenent consciència que ells també han estat subjectes estimats en algun moment. És quan s'arriba al començament per entendre-ho sense emetre judicis.

I hi ha qui es preguntarà: 

-Si no hem conegut l'amor com podem estimar-nos a nosaltres mateixos?

Doncs bé, és una bona pregunta. L'amor comença, com moltes altres coses, per prendre consciència de la seva mancança i per entendre que, com apunta amb molta saviesa l'escriptor, ningú pot fer-te feliç i ningú pot fer-te infeliç sinó que tot està dins teu.  

Ningú té el poder de fer-nos feliços i ni tan sols li hem de donar aquest poder. La parella per ella mateixa no dona la felicitat tot i que pot aportar moltes coses que en la seva conjunció ens fan sentir o experimentar la felicitat. De la mateixa manera tampoc té el poder de fer-nos infeliços ja que estaríem deixant les nostres vides en mans dels altres. Aleshores, en quina situació ens deixa? Som directors o per contra protagonistes de les nostres vides?

l'amor a un mateix comença per escoltar-nos i ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb la coherència entre el que penso, el que dic i el que faig. Cosa que, d'altra banda, no és senzilla. Sovint implica dir que No. Un dels monosíl·labs més senzills i més complicats de pronunciar. No des de el respecte i l'amor cap a l'altre i sobretot a un mateix.

Quan dipositem expectatives en els altres, ens enlluernem del temps de l'enamorament i aquest, per l'ordre natural de les coses, es va transformant. Poden esdevenir-se petites alteracions de la percepció. Vull dir, que allò que veiem en l'altre ja no sigui tan espectacular i en definitiva que ja no és el superheroi. Adonar-nos que és de carn i ossos! És aquest moment en el que si no hem acceptat la globalitat de l'altre des de la calma, la serenitat, el respecte, l'admiració i l'acceptació dels seus defectes i les seves virtuts, un "et veig com algú que es mostra davant meu com un igual", pot arribar a ser el moment en que apareguin les frustracions i les desil·lusions. El moment en que ens adonem que tot això era un miratge, creat per nosaltres. Un miratge on creient que d'es de l'altre jo podria ser o l'altre faria que jo fos...feliç?

Res més lluny de pretendre que això sigui un consultori sentimental ni un conseller de parelles, ja que no sóc una experta en l'amor i com tothom he viscut l'alegria i la tristesa, la il·lusió i la decepció, el que si sé és que de tot n'he après, sobretot de les experiències negatives i que gràcies a elles estic en aquest camí i no en un altre. El que vull és compartir el que he après, sentit i experimentat.

Per acabar l'entrada d'avui m'agradaria compartir el que ens arriba a través del savi hindú Swami Prajnanpad. És el que ell anomena "criteris per a reconèixer el valor profund de la parella". 

El primer que diu és que sigui fàcil, ha de fluir, sense entrebancs. Que no suposi un desgast emocional important, allò que diem de que "el que bé comença bé acaba". Sentir benestar. Qui més qui menys ha viscut alguna relació en la que tot eren dificultats, on tot grinyolava. Però els moments de dificultats es superen amb la unió i la complicitat, sabent que dues taronges juntes pesen més que dues mitges taronges. 

En segon lloc apunta que els components de la parella han de tenir semblances, que no han de ser massa incompatibles i que han de ser capaços de comprendre l'altre en la seva diferència. No només en les diferències que ens venen implícites pel fet de ser homes i dones, que també cal posar-hi atenció, sinó també en les possibles procedències d'ambdós, diferències entre dinàmiques dels clans familiars i preferències personals. Per exemple, una parella establerta entre persones de diferents cultures tindran certes diferències en les creences que caldrà tenir presents, entendre, integrar... o parelles amb diferents classes socials en les que possiblement sorgeixin desacords per part de les famílies de procedència, o senzillament a mi m'agrada llegir i a tu l'esport. Entendre i reconèixer allò que ens separa i estimar a l'altre des de les posicions, percepcions, inquietuds, gustos diversos.

En tercer lloc fa referència al fet que siguin companys. Sentir que l'altre és un amic amb qui compartir allò que ens agrada i el que ens allunya, entendre l'altre i sentir-nos entesos. En definitiva tenir algú que ens acompanya i a qui acompanyar en les diferents situacions que esdevindran al llarg de la vida ja que la parella té un propòsit comú: caminar junts pel mateix camí, tenint cura de l'altre.

La fe i la confiança  en l'altre és la quarta condició. No haver de protegir-nos, de protegir el nostre cor, la nostra ànima. Saber que amb l'altre hi ha una base ferma on sustentar l'amor.

Confiança en que l'altre complirà el seu compromís però sabent que és possible que en algun moment no ho faci. És en aquest moment en el que hem de tenir la fortalesa de saber que ho podrem acceptar i seguir caminant, perquè la confiança no dona garanties.

En el moment en el que desapareix la confiança i s'instaura el seu oposat, la por, cal saber que no hi ha gaire més a fer.

La cinquena condició per al benestar de la parella és el desig del benestar de l'altre per sobre de les nostres necessitats, per sobre de la necessitat de que l'altre ens ha de fer feliços a nosaltres, d'una manera espontània, que es doni des del cor sense pensar-hi. No a través de les nostres projeccions.( d'instrumentalitzar el benestar de l'altre en benefici propi) Es tracta de trobar la felicitat a través de la de l'altre. Aquest desig de benestar altruista es dona entre pares i fills però no és tan senzill en les parelles...

Fins aviat.  Seguirem buscant el sentit, creant la nostra vida.

Jo sóc

Hola, em dic Sònia. Sóc infermera, sóc estudiant, sóc filla, sóc mare, sóc germana, sóc parella, sóc companya de feina, sóc amiga. També sóc alegre, sóc somiadora. Però no sóc bona dibuixant, sóc atrevida, no sóc cridanera.
Sóc totes aquestes coses? Què o qui ha dit què sóc o què no soc? Qui sóc realment?

Si pogués guardar les etiquetes que he anat acumulant durant la meva vida dins un moneder, no sé quants en necessitaria! Algunes d'elles ens venen donades senzillament per haver nascut aquí o allà i  ens determinen culturalment.
Aprenem una llengua, normalment la materna (alguns, amb sort, n'aprendran dues gràcies a la multiculturalitat i la globalització), aprenem uns costums, unes tradicions.
Determinaran el que és “normal” i el que “no és normal”. La nostra cultura, en general, ens donarà paràmetres que sentirem com a propis i que inclús hi ha que els defensarà amb la seva pròpia vida. No és el mateix néixer a un poble de la costa catalana que néixer a Moscou ni a Egipte. Les tradicions, la manera de cuinar, el clima, la religió, són totes elles diferents.
Però això determina qui sóc? Mmm... crec que encara no. Seguiré buscant.

Algunes etiquetes ens arriben a través de llaços familiars. La pertinença a un clan, entenent el clan com a la nostra família, els nostres avantpassats i el nostre arbre de família sovint conformen llaços, vincles o cadenes que ens lliguen de tal manera que ni a tecnologia més avançada ens permet trencar. El nostre inconscient ens uneix als nostres parents amb un lligam que s'anomena fidelitat de clan. La majoria de vegades som fidels al grup sense saber-ho. L'inconscient familiar és el que fa que preservem tot allò que ha estat “útil” per a la família, el que ens ha fet sobreviure i arribar fins a on som, des de la prehistòria fins a aquest moment. Si ens posem a mirar enrere i parem atenció a tots els canvis que hi ha hagut durant la història del món podem arribar a la conclusió que la teva i la meva família són unes campiones!

Però això determina qui sóc? (respiració profunda...) Crec que encara no. Continuem.

La meva professió em donarà “un lloc al món”, em farà tenir uns coneixements, adquirir unes habilitats, veure la vida amb unes ulleres diferents. Jo he estudiat infermeria i aquesta professió m'ha donat una visió del món i de les persones. M'ha fet veure la cara més amable de la vida i la més crua. He plorat amb el naixemant de nens tot sentint l'emoció dels pares, però també he sentit el patiment de famílies tot acompanyant en el preocés de la mort. He vist la mort.

Aprofito per donar gràcies a tots aquells amb qui he pogut compartir aquests moments. El començament d'una vida té una força i una fragilitat tan especials que no es poden descriure amb paraules i el patiment i la mort en fan adonar que res és aliè a res, que tot està connectat.

Quan anava a la universitat vaig tenir un professor d'antropologia de la salut, a qui agraeixo cadascuna de les seves paraules, que ens va dir:

“Mireu a l'indigent perquè en ell veureu la vostra indigència”

En aquell moment no vaig saber ben bé què volia dir, però amb el temps he entès que no es pot girar la mirada a la vida. Ella et fa veure, reflexar-te en cada una de les peresones que tens al davant. Hi ha una part de l'altre que et mostra una part de tu, la que menys t'agrada, la teva ombra. La vida és un mirall, aprofitem-lo.
Si això un dia arriba; gràcies Cesc Consola! Gràcies per transmetre tanta saviesa. Ha estat un plaer coincidir en aquesta vida.

Tot això em fa adonar de varies coses:
Que les normalitats són relatives, ja que segons el lloc on he nascut veuré de forma “normal” certes coses” i de forma “aberrant” d'altres. 
Posant un exemple senzill, a mi em sembla que el pa amb tomàquet és una delicatessen, d'elaboració senzilla, de bon combinar amb tot. Això ho crec per que he nascut a Catalunya i he crescut amb aquest hàbit culinari. En canvi els meus amics del Quebec creuen que és pa mullat amb un tomàquet. Què hi farem.

Que el lloc que ocupo a la meva família va evolucionant amb el pas del temps i això em va enriquint. Per tant, en aquest camí i aprenentatge aniré evolucionant, ampliant, transmetent a les velles i noves generacions. Avui no sóc la Sònia de sis anys que comença l'escola ni sóc la Sònia del futur.

Respecte la meva aportació al món, està clar que la meva visió del que m'envolta seria totalment diferent si fos pastissera o modista, enginyera o agricultora.

Per tant, qui sóc?

Sóc el resultat d'un munt de conseqüències donades per tot allò que m'envolta. Una seqüència d'esdeveniments en les vides de la meva famíla que ha fet que jo estigui aquí o no en un altre lloc. Conseqüències que fan que pugui dur a terme tot allò que la vida em proposarà perquè trobaré les eines i que compartiré i rebré amb les persones que trobaré en el meu camí.

Prendre consciència que la vida i el món són molt més del que puc veure amb les “meves ulleres d'aprop” em farà ser una mica més llire i entendre a l'altre com a part de mi mateixa.

Jo sóc. Senzillament sóc, sento, visc.